Que bonica la meua ciutat mediterrània a la primavera ¡ (Dedicat a Araceli)

  Que bonica la meua ciutat mediterrània a la primavera ¡ El sol lluïx ben alt fins a les vuit de la vesprada, banyant-ho tot d’un càlid blanc feroç, i només llavors decidix acomiadar-se en un ocre capvespre. Per poc que es camine s’abandona l’asfalt dels seus plans carrers, sempre plens de gent –xiquets amb els seus inquiets jocs, les  rialles estentòries dels jóvens, adults comentat el “mal que va tot”-, per a trobar-se en l’horta que la rodeja, de verds pàl·lids i terra fèrtil d’un marró rogenc i intens. El soroll dels cotxes desapareix substituït pel trinat dels pardals i l’ànima s’escampa peresosa per la immensitat  vegetal de cels blaus i límpids. Que bonica la meua ciutat mediterrània a la primavera ¡